Viatger al novembre:
El novembre s’ha convertit en una presència constant a Romania. És gris i fred, s’escola dins dels ossos i de l’ànima, enterboleix la vista i el pensament, t’embolcalla i silenciosament t’emporta. La boira densa, la pluja fina i la neu són generoses. Tenen el poder de cobrir la lletjor de la ciutat, d’endolcir el soroll de fons i de permetre a l’observador descobrir una silueta corbada recolzada en un bastó, una mirada, un gest, un somriure, l’esclat de color d’un paraigua solitari o la lluïssor fugaç d’una llum.

M’aturo llargament a observar, espero encara més, després m’acosto i intento veure amb l’ànima les gotes d’aigua, fluides o glaçades. L’home roman constant en la seva insignificança, en la seva transitorietat. Tot sembla vell i familiar.

I tanmateix, aquest dia, per inquiet i sorollós que sigui, ha de ser preservat. Només la fotografia pot capturar, en una fracció de segon, una vida humana o una atmosfera que no es repetirà mai més. Una fotografia ha de romandre com a testimoni d’avui i, per això, sempre ha de portar el valor d’un document.