“Delta del Danubi: una dècada al capvespre.”
L’any 2016 vaig rebre una beca de periodisme cívic que em va portar als pobles remots del Delta del Danubi, a Romania. La meva amfitriona era una dona gran de Sfistofca, un poble d’Antics Creients, descendents de russos que van fugir de les reformes eclesiàstiques del segle XVII i es van establir aquí per preservar la seva fe i la seva manera de viure. Parlaven una barreja de rus i romanès, una llengua nascuda entre dos mons.

El Delta del Danubi no és només la llar de diverses comunitats ètniques, sinó també el delta millor conservat d’Europa, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Hi ha quelcom en aquest lloc que canvia constantment: de vegades serè i daurat, d’altres inquietant i violent. Els boscos, les aigües i els cels poden transformar-se en qüestió de minuts, passant de banyar-te en llum a engolir-te en el que sembla gairebé apocalíptic.

Amb els anys hi vaig tornar una vegada i una altra, a Sfistofca i a Sulina, la petita ciutat a l’altra banda del riu, atrapada entre el Danubi i el mar Negre. Molts vilatans hi van acabar marxant, inclosa la meva amfitriona. Sfistofca es va començar a buidar, les seves cases quedaven enrere com si els propietaris haguessin sortit un matí i mai més no haguessin tornat.

Ja fa gairebé una dècada que vaig començar a documentar els Antics Creients del Delta. Al principi, sentia una tristor silenciosa en veure com el poble es dissolia, les cases enfonsant-se, les parets convertint-se en munts de terra. Però amb el temps vaig entendre que no era desaparició, era transformació. El que s’acabava a Sfistofca renaixia a Sulina.